L’ARBRE VELL de Marc Granell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l’arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia mols altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s’apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta,
que el seu verd
trenca l’estètica pura dels edificis
que té voltant-lo,
voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s’arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell…
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l’arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n’hi havia mols altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s’apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta,
que el seu verd
trenca l’estètica pura dels edificis
que té voltant-lo,
voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s’arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell…
……. Del llibre L'ILLA AMB LLUNES
He de fugir
ResponEliminaDel llibre poemes per tots
Deixeu-me dir: Amb la cua encesa,
espero al llit, el somni que esdevé,
he de sotjar, desfer l’ avinentesa,
estomacar el monstre del mai més.
Mai he tingut ni empresa ni paraula,
estic venut, hauré perdut la sort,
entre els amors, només trobo la faula
entre mil joies, retrobaré el tresor.
Pujaré al cim, esclataran tempestes,
jovent banyut em mirarà rabiós,
deixaré fer, avui estem de festa,
dessota un arbre, de sobte, estic gelós.
Monstre rabiüt, empaites amb fermesa,
véns a cobrar un deute ben pactat,
avui, acaba el tracte assenyalat,
deixa’m volar, he de fugir de pressa.
FANTASIANT, AMOR A MI DESCOBRE...
ResponEliminaAusias march- Del llibre: Ausias March (obra poética completa)
Fantasiant, amor a mi descobre
los grans secrets que als pus subtils amaga
e mon jorn clar als hòmens és nit fosca
e visc de ço que persones no tasten.
Tant en amor l’esperit meu contempla
que par del tot fora del cos s’aparte,
car mos desigs no són trobats en home
sinó en tal que la carn punt no el torbe.
Ma carn no sent aquell desig sensible
e l’esperit obres d’amor cobeja:
d’aquell cec foc qui els amadors s’escalfen,
paor no em trob que jo me’n pogués ardre.
Un altre esguard lo meu voler pratica,
quan en amar vós, dona, se contenta,
que no han cells qui amadors se mostren
passionats e contra amor no dignes.
Si fos amor substança raonable
e que es trobàs de senyoria ceptre,
béns guardonant e punint los demèrits,
entre els mellors sols me trobara fènix,
car jo tot sols desempare la mescla
de lleigs desigs qui ab los bons s’embolquen.
Castic no em cal, puix de assaig no em tempten:
la causa llur en mi és feta nul·la.
Sí com los sants sentints la llum divina
la llum del món conegueren per ficta,
e menyspreants la glòria mundana
puix major part de glòria sentien,
tot enaixí tinc en menyspreu e fàstic
aquells desigs qui, complits, amor minva,
prenint aquells que de l’esperit mouen,
qui no és llassat, ans tot jorn muntiplica.
Sí com sant Pau Déu li sostragué l’arma
del cos perquè ves divinals misteris,
car és lo cos de l’esperit lo carçre
e tant com viu ab ell és en tenebres,
així amor l’esperit meu arrapa
e no hi acull la maculada pensa
e per ço sent lo delit que no es cansa,
sí que ma carn la vera amor no em torba.
Pren-me enaixí com a aquell filosofe
qui, per muntar al bé qui no es pot perdre,
los perdedors llançà en mar profunda,
creent aquells l’enteniment torbassen:
jo, per muntar al delit perdurable
tant quant ha el món, gros plaer de mi llance,
creent de cert que el gran delit me torba
aquell plaer que en fastig, volant, passa.
Als naturals no par que fer-se pusquen
molts dels secrets que la deitat s’estoja,
que revelats són estats a molts martres
no tan subtils com los ignorants i aptes.
Així primors amor a mi revela
tals que els sabents no basten a compendre,
e quan ho dic, de mos dits me desmenten,
dant a parer que folles coses parle.
Llir entre cards, lo meu voler se tempra
en ço que null amador sap lo tempre.
Ço fai amor, a qui plau que jo senta
sos grans tresors: sols a mi els manifesta.
Mar :)
PRIMAVERA
ResponEliminaMiquel Martí i Pol: Poeta, escritor y traductor català.
En 1954 guanya el premi Óssa Menor amb "Paraules al vent".
Heus ací:
Una oreneta,
la primera,
ha arribat al poble.
I l'home que treballa al camp,
i la noia que passa pel pont,
i el vell que seu en un marge, fora vila,
i fins aquells que en l'estretor de les fàbriques
tenen la sort de veure una mica de cel
han sabut la notícia.
L'oreneta ha volat,
una mica indecisa,
ran mateix de l'aigua del riu,
s'ha enfilat pont amunt,
ha travessat, xisclant, la plaça
i s'ha perdut pels carrers en silenci.
I la mestressa que torna de comprar
ho ha dit als vailets de l'escola,
i aquests, a les dones que renten al safareig públic,
i elles ho han cridat
a l'home que empeny un carretó pel carrer,
i l'home ho ha repetit qui sap les vegades
i n'ha fet una cançó
al ritme feixuc de la roda.
Heus ací el que diu:
La primavera ha arribat al poble.
he triat aquest poema sobre la primavera ja que l'altre dia ja va començar!, encara que aquests dies encara siguen d'hivern...
Elena Elsel :)
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaTirallonga de monosíl·labs
ResponEliminaDéu
I tu, què vols?
Jo
Doncs jo sols vull
-ei, si pot ser-:
Un poc de fam
i un xic de pa.
Un poc de fred
i un poc de foc.
Un xic de son
i un poc de llit.
Un xic de set
i un poc de vi
i un poc de llet.
I un poc de pau.
Un poc de pas,
un poc de pes
i un poc de pis.
I un xic de niu.
Un xic de pic
i un poc de pac
-o un xic de sou
i un xic de xec.
I un poc de sol
i un poc de sal.
I un poc de cel.
Un xic de bé
i un xic de mal.
Un poc de mel
i un poc de fel.
I un poc de nit
i un xic de por,
i un poc de pit
i un xic de cor
i un poc de crit.
I un xic de llum
i un xic de so:
un poc de llamp
i un xic de tro.
Un poc de goig
i un xic de bes
i un poc de coit.
I un xic de gos.
I un poc de gas.
Un poc del fort
i un poc del fluix.
I un poc de rom
i un poc de fum.
Un poc de lloc.
I un poc de joc
-tres reis, dos nous.
I un poc de groc
i un xic de gris
i un xic de verd.
I un xic de blau.
Un poc de tren
i un poc de nau;
i un xic de rem.
Un xic de vent.
I un poc de neu.
I un poc de rou.
I un poc de veu
-i un poc de vot.
I un poc de cant.
I un xic de vers.
I un xic de ball.
I d'art. I d'or.
Un poc de peix.
I un poc de greix.
I un xic de feix.
I un poc de gruix.
I un poc de carn
i un poc de sang;
i un poc de pèl.
I un poc de fang
i un xic de pols.
Un xic de flam
i un poc de gel.
Un poc de sant
i un xic de drac.
Un xic de risc
i un poc de res
-i un poc de rus.
I un tros de camp
i un xic de fruit;
un tros de clos
prop de la llar
amb aus i flors.
I un poc de bosc
amb pins i brins.
I un xic de font.
I un xic de riu
i un poc de rec
i un poc de pont.
I un poc de gorg.
I un poc de mar
i un xic de port.
I un poc de llor.
Un xic de lli
i un poc de cuir
i un poc de pell
i un xic de fil.
Un poc de lluc
i un xic de suc.
I un poc de porc.
I un xic de parc.
Un poc de gust
i un xic de rang.
I a més del meu
un poc del seu
i un xic del llur.
Vull ser: ruc? clerc?
bell? lleig? dret? tort?
gras? prim? llest? llosc?
nou? vell? ferm? flac?
bla? dur? buit? ple
dolç? tosc? sec? moll?
greu? lleu? curt? llarg?
fosc? clar? xaix? fi?
Un poc de tot.
I a més, què vull?
Un xic de seny.
I un poc de temps.
I un xic de món.
I un poc de sort.
I un poc de mort.
I un poc de Vós.
Ei, si pot ser.
Joan Oliver alies Pere Quart
He triat este poema perque a Barcelona m'el van posar molt i a mes l'autor es de Sabadell i m'agraden els seus poemes.
El poema es del llibre Circumstàncies, 1968
Julian Rebate 2 eso A
Del llibre: "Versos diversos"
ResponEliminaAutor: Maria Dolors Pellicer.
"A ina"
La casa, molt gran,
la nena, menuda,
a vora la llar
somriu i remuga:
<>
Els ulls se li omplin
de pur sentiment
i abraça la nina,
li allisa els cabells.
Sa mare que ho veu,
li fa un petonet
amb gust de maduixa
i perfum de romer.
Passaren els anys
i aquella tendresa,
de flor madurada
era la mateixa!
Perdura la imatge
com un grat record,
hi resta intacta,
ens trenca el cor!
_________________________________
Maria-Dolors Pellicer va nàixer a Oliva (la Safor) l’any 1956. És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat d’Alacant i treballa com a mestra.Comença a publicar obres de creació l’any 1988.
_________________________________
He escollit aquest poema perquè era un dels poemes que més m'ha cridat l'atenció d'aquest llibre.
Ana Gutiérrez.
Miquel Martí i Pol: Del llibre LLIBRE DE LES SOLITUDS vaig a posar-vos el poema 'QUASI FAULA'
ResponEliminaHi hagué una primavera inesperada
i la gent de la vall, rejovenida,
cantava tot tornant a casa seva
i guarnia finestres i balcons
amb les flors acabades de collir.
L'aire era net i la passió hi creixia
amb un provocatiu entusiasme.
Algú, però, va dir que la bonança
durava massa i els afebliria:
i de seguida el recel i l'enveja
van aflorar en el gest i en les mirades.
Va durar poc, és clar, la primavera,
i ara, passats els anys, ningú no en parla.
M'esgarrifa pensar-hi. Jo vaig viure-la.
He agafat aquest poema perquè com parla de la primavera y ara mateix estem en ella, doncs m'ha fet gràcia.
Ara os vaig a dir un poc de la seua vida :
Miquel Martí i Pol va nàixer a Roda de Ter (Osona), el 19 de març de 1929. És conegut sobretot com a poeta, però també ha escrit prosa i ha fet traduccions, i va morir el 11 de novembre del any 2003.
El poema de Miquel Martí i Pol : Del llibre LLIBRE DE LES SOLITUDS es de Lucia Rodriguez :)
ResponEliminaELS DIES
ResponEliminaCada dia és un nou dia
diferent i singular,
de cap a peus nou de trinca,
tot ell llest per a estrenar.
El d'ahir, ahir moria
i ja mai més tornarà.
Que demà vinga o no vinga
el de demà ningú ho sap.
I si ve serà un nou dia
amb distints ulls i altre nas,
amb una boca distinta
i un diferent caminar.
Cada dia és un nou dia,
tot ell únic i especial.
La lluna que riu i altres poemes, Marc Granell
Marc Granell va néixer a València (L'Horta) el 19 d'abril de 1953. Va estudiar Filosofia i Filologia a la Universitat de València, però va deixar aquestes dues carreres inacabades. Marc Granell es dedica professionalment a la traducció, i ha publicat diverses obres. Ha rebut dues vegades el premi dels Escriptors Valencians, el 1991 i 1992.
He elegit aquest poema perquè m'agrada molt com està escrit i les coses que diu, a més, és un poema que l'he llegit des de que era menuda i ara el continue llegint.
TERESA :)
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaPerdó, se m'havia oblidat posar-ho:
ResponEliminaHe elegit aquest poema perque la meva iaia tenia un llibre de poesies de Ausias March i aquesta en concret me recorda a ella.
Ara parlaré d'Ausias March:
Va nàixer a Beniajairó en 1397 i và morir al 1459,
fou poeta i caballer medieval. Fou també uns dels poetes més famosos del segle d'or de València
MAR! :)
ROMANÇADA D’AMOR
ResponEliminaM’agrades nua, estimada,
amada meua. Ta pell
Es fresca com son les roses
i dolça com es la mel.
¿Vols vindre ara a mon llit
i viure per sempre en ell?
No tinc amor que donar-te
excepte l’amor aquell
que ya abans te’n donaren
mon poble i sa bona gent.
¿Vols vindre ara a ma boca
i llevar-li ya la gel?
Dels besos meus te fare
un vestit nou i de seda.
En els teus fabricare
una nit Nostra i serena.
¿Vols vindre ara a eixa nit,
a amar baix la lluna plena?
Deixa’m fer-te un amor
lent i senzill com la vida
que en lo teu cor hem vivit
els que no et volem cativa.
¿Vols vindre ara i gojar
Mentres sana te ferida?
¡Ay, amada! Tu ya saps
com te vullc fins a la mort,
com estàs sempre present…
eres llum en la foscor.
¿Vols vindre ara i cantar
Ta bellea en germanor?
Aquest problema ho he tret d'aquesta pàgina :
http://www.mundopoesia.com/foros/la-torre-de-babel/122049-romancada-damor.html
He triat aquest pel que diu, tracta sobre l'amor i pense que és molt bonic, l'ùnic que eh trobat sobre aquest poeta es que s'anomena Halloran,es un home que va ingresar a eixe blog en el
2005, i diu que ell escriu per a passar el temps;volia trobar més informació però cobre aquest poeta no hi ha res més.
Un besete Anabeeeel :)
DEL LLIBRE EL COLOR DEL BLAT (aquest fou el seu primer llibre)
ResponEliminaEva Dénia (Gandia, 1960) és cantant, guitarrista i lletrista.
BALTASAR:
Estimat rei Baltasar:
Ben prompte serà Nadal
i iniciaràs el viatge
al costats dels teus amics
els reis Melcior i Gaspar.
Vindreu a les nostres cases
i ens omplireu de regals.
Tinc ganes que arribe el dia!
No sé si podré esperar...
Vull que em dugues una nina,
un trenet i un videojoc;
si creus que demane massa,
no cal que m'ho portes tot.
Baltasar, t'escric a tu
perquè ets el rei més humil,
el més senzill i simpàtic,
bondadós i compresiu.
Tu et preocupes dels xiquets
que passen fam i misèria
i no tenen més riquesa
que les seues il.lusions.
Dels tres tu ets el més pobre
i sempre vas al darrere;
la teua pell és tan fosca
que en la nit costes de veure.
Vull demanar-te una cosa,
si em feres aquest favor
jo ja no voldria nines,
ni trenets ni videojocs.
Allò que jo més desitge,
el que vull de veritat
no són aquestes joguines:
vull que em portes un germà.
Jo li contaria contes
i el trauria a passejar,
seria la millor nina
que em podries regalar.
Et promet que seré bona
i que m'ho menjaré tot,
no faré enfadar els pares
ni tampoc el professor.
Sense res més a contar-te
i desitjant-te un bon any
s'acomiada una xiqueta
que t'estima Baltasar.
He triat de primeres aquest llibre de poemes perque es el meu llibre favorit, desde menuda l'he llegit una i altra vegada, em recorda molt a la meua antiga escola i als amics. En concret he triat aquest poema de Baltasar perque damunt de que es el meu rei favorit, sempre que es la nit de reixos jo i les meues cosines el llegim per a que els 'reixos' ens porten els regals que em demanat :P Vos vaig a ficar l'ultim poema que es molt bonic, i l'elegisc perque el vaig recitar en una festa d'aniversari a la meua mare:
MARE, VULL...
Mare,vull aigua,
tinc molta set.
No em dónes pluja
que em mullaré.
Mare,vull pa.
tinc molta gana.
No em poses oli
que em fa una taca.
Mare,vull sol,
tinc molt de fred.
No em dónes foc
que em cremaré.
Mare,vull lluna,
tinc molta son.
No em dónes somnis
que em faran por.
Mare,vull temps,
tinc enyorança.
Deixa-t'ho tot:
vine i abraçam!!!!!!!!!!!!!!!!
MAR :)
Bella, de vós só enamorós.
ResponEliminaJa fósseu mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tot mon tresor d
one, i persona,
a vós, garrida.
Puix no us vol mal qui el tot vos dóna,
dau-me la vida:
dau-me-la, doncs, hajau socors.
Ànima mia!
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Lo jorn sencer tostemps sospir,
podeu ben creure;
i aon vos he vist sovint me gir,
si us poré veure;
i quan no us veig, creixen dolors,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Tota la nit que en vós estic
he somiat;
i quan record sol, sens abric,
trobe’m burlat.
No em burleu més: durmam los dos,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Al finestruc mire corrent,
sols de passada.
I si no hi sou, reste content,
que hi sou estada;
i en aquell punt reste penós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Vós m’haveu fet gran cantorista
i sonador;
vós, ben criat; vós, bell trobista,
componedor,
fort i valent; també celós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
No us atavieu, anau així,
que prenc gran ira
si us ataviau, i agú prop mi
per sort vos mira.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Plagués a Déu que com jo us mane
vós me manàsseu.
Seria una sort, per si us engane,
que m’ho provàsseu:
que en vida i mort tot só de vós,
ànima mia.
La nit i el jorn, quan pens en vós,
mon cor sospira.
Joan de Timoneda (Flor d’enamorats, 1562)
Joan Timoneda va naixer a València, entre 1518 i 1520 i va morir al 1583. Fou escriptor i editor. Des de 1550 o 1553 va editar un gran nombre de plecs poètics solts (dels que se conserven, dos són en valencià i els altres dos, bilingües) i diversos cançoners de destinació popular.
He triat aquest poema perque tambe es una canço de Raimon, que he sentit de vegades a un disc dels meus pares.
Dani;)
Encara que és curt he agafat aquest poema pel que expressa:
ResponEliminaSi poses juntes dues gotes d'aigua,
veuràs com al moment
correran l'una a l'altra, alhora empeses
pel mateix moviment.
Su vull gosar-me en la radiant mirada,
ni un sol cop t'he mirat
que a aixecar los ulls, tu també alhora
no els hages aixecat.
Per só quan, sol en ma deserta cambra,
pense en tu, amor diví,
em dic: -Qui sap, en sa aromada alcova,
qui sap si pensa en mi!
Francesc Matheu
Francesc Matheu i Fornells (Barcelona, 1851 - Sant Antoni de Vilamajor, Vallès Oriental, 1938) fou un escriptor català, nét d'indians i fill d'un advocat que residia a Barcelona des del 1851. Fou el pare de Roser Matheu i Sadó, poetessa i biògrafa.
Adscrit des de molt jove al moviment catalanista, fou un dels fundadors de la societat La Jove Catalunya el 1870, dins la qual desplegà una activitat pública extraordinària. Des del 1871 intervingué en l'organització dels Jocs Florals, i el 1873 guanyà un segon accèssit i posteriorment cinc premis ordinaris, tres d'extraordinaris i vuit accèssits més. Fou nomenat Mestre en Gai Saber el 1897, mantenidor els anys 1880, 1881, 1899, 1908, 1919, 1925 i 1933 i president el 1902. També en presidí el consell directiu del 1910 al 1935 i fou membre de l'Acadèmia de les Bones Lletres i participà en les assemblees de la Unió Catalanista. Durant la primera guerra mundial fou un decidit aliadòfil, fomentà nombrosos actes d'amistat franco-catalana i el 1920 el condecoraren amb la creu de chevalier de la Legió d'Honor. El 1914 presidí l'Orfeó Català i el 1910 l'Ateneu Barcelonès.
Com a editor, el 1870 s'encarregà de La Gramalla i el 1884 fundà l'Editorial Catalana, on publicà les obres de Marià Aguiló, Emili Vilanova, Jacint Verdaguer i Miquel Costa i Llobera. S'oposà, però, fins últim moment a acceptar les normes gramaticals de l'Institut d'Estudis Catalans. La seva tossuderia per a mantenir l'article "lo" va provocar que els fabrians l'anomenessin jocosament "Matheu-lo".
Hom l'ha identificat com un representant típic de l'esperit tradicional de la Renaixença.
Utilitzà diversos pseudònims en les seves publicacions, com "Fèlix d'Altamira".
Aquest poema és curt però amb molts sentiments. M'ha paregut interessant que a part de que en tan poc d'espai expresse tant, com explica l'amor cec, un amor que encara que no siga un princep blau ni rés paregut tu l'estimes com que a ningú. L'atracció que es sent, i que el estar enamorat plena d'esperança.
perdó, l'ultim és de Helena Renovell >.<
ResponEliminaPROPIETATS DE LA PENA
ResponEliminaAssumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
Aquest poema l'he tret de la pàgina lletra.uoc.edu/especials/folch/estelles.
Aquest poema és de Vicent Andrés Estellés (Burjassot, l'Horta, 1924 - València, 1993). Poeta i periodista. Considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, és també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià, del segle XV fins a l'actualitat, és a dir, des de l´època d'Ausiàs March i Roís de Corella.
Dels seus llibres de poesia, destaca el segon volum de l'Obra Completa, Les pedres de l'àmfora, que va rebre els premis Lletra d'Or (1974) i Crítica Serra d'Or (1975). Són remarcables també dos poemaris que descriuen el País Valencià: Llibre de meravelles i Mural del País Valencià. Va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1978) i el Premi de les Lletres Valencianes (1984). Diversos cantants han musicat poemes seus. D'entre ells, sobresurt Ovidi Montllor amb Coral romput.
He escollit aquest poema perquè es estrany , original, tracta de diversos temes i ma cridat l'atenció.
Maria Zuriaga :)